Cap a la “A”

La força. Toca la força amb música de piano percutiu. Punys a fora i els peus trenquen la terra. Canto amb paraules desaparaulades, amb silencis que criden sospirs que aspiren a moure veles. Mariner d’onades silvestres, de rius que conreen maduixes, de muntanyes que enderroquen murs. Sang de llanternes que envermelleixen en matins gebrats. Extracte de boxa tenyit de malva. Tren de mitjanit amb el sol del matí. Matí ple d’estrelles, constel·lacions de cuques de llum que escalen muntanyes sense sospirs i neu lliscant. Neu, que canta sense espant i llisca pel riu muntanya amunt, com entranya sobrevola el mar de núvols. Núvols sobre el sol, núvols sota la terra. Teles de colors sense colors, daltònics que ho veuen tot, esperança verda de color ataronjat, pell sense porus transpirable, ànima de nit, llum de dia, serralada de mars i oceà de geleres. Color de vinyes, borratxera de corriols.

Hores i hores esbandides
davant d’uns colors cada cop més insulsos.
Per molt que doni voltes, tots els camins
se’n tornen a la seva Roma.
Potser ja he esgotat les opcions,
potser sí que aquest laberint
no té ni una sortida digna.
 
El sol es pon de nou,
la llum s’apaga.
Arriba el capvespre, ve la nit,
és la fi del món? No,
només el precedent d’un nou dia.

És l’albada una altra llum primera
és un dia que es fa nou
i tot apareix com si tornés a néixer.
Cap continuïtat d’ahir, tot creació complerta.
Potser crear és l’única sortida possible.
Potser és crear, una sortida digna.

___________________________________________

En Jesús Tibau ens proposa que posem versos a “una sortida digna”, títol d’un dels seus llibres (que, per cert, us recomano).

Em vaig comprar aquest llibre , més o menys, pels volts de la data de l’estrena de la seva adaptació televisiva. Com que l’aparell que algú va batejar com a caixa tonta, a casa meva, exerceix molt més de decorat que no pas d’entreteniment, en el moment assenyalat no vaig ni pensar-hi, en veure-la. Tampoc no crec que ho hagués fet, perquè de fet sóc dels que preferim això de llegir primer la novel·la.

Val a dir que és un llibre que m’ha semblat força trist, tots els personatges importants arrosseguen algun drama, i sovint més d’un. L’encreuament d’odis antics, que s’alimenten entre ells i perduren anys i anys, marquen fatalment les seves vides i la d’un poble que podria ser, altrament, un reducte de pau. És una novel·la llarga, en què els esdeveniments claus que marquen la narració els anem descobrint poc a poc, completant un puzle ben elaborat. Per a mi, una lectura amena que m’ha deixat un bon regust.

El que m’ha agradat, i molt, és la presència, en una imatge molt poètica, d’aquest riu Pamano que passa a la vora del poble i que no té cap paper en l’acció, però que sovint el trobem present a la ment i al cor dels vilatans. Un riu del qual només se’n pot escoltar la veu en circumstàncies molt especials, en una imatge que em sembla que em quedarà gravada força temps.

De tant en tant organitzo algun nou detallet del meu espai vital. Espero a que una idea maduri i després miro com realitzar-la. Com que l’espai disponible és molt petit i ja està ben aprofitat, els canvis i detalls que puc fer són minsos. Tanmateix, s’han de fer. Pel que sembla, he agafat el costum de resoldre aquests petits detalls a la botiga de mobles més famosa del moment.

Sí, és poca cosa, però cal portar-la a casa. Aleshores arriba el moment en què em passo una mica de maco. Sí, es veu que sóc més aviat optimista pel que fa a això del traginar. La darrera vegada era un paquet no gaire gran, però força pesat i una mica de mal agafar, que em va fer arribar a casa al límit de les meves possibilitats. Aquest cop no ha anat tant malament, només eren dos paquets i la suma d’ambdós feia uns quants quilos menys que el paquet sol de l’últim dia. Ara bé, es veu que això d’agafar un parell de bosses i repartir el pes entre els dos braços és facilitar-se massa les coses. Calia, per tant, dur una sola bossa agafada una mica de males maneres, i apanya’t-hi com puguis per pujar, baixar i transbordar pel transport públic.

Definitivament, en això de traginar encara tinc algunes lliçons per aprendre. Per sort, ara ve la part següent, que és la que m’agrada més de totes.

Feia molt de temps que ho tenia ficat al cap, però no ho havia posat en marxa. La meva relació amb la tecnologia, de vegades, és més aviat precària. No acostumo a ser dels que tenen el darrer aparell que ha sortit al mercat. Normalment, com ara, vaig més aviat per darrere de la mitjana.

En absència d’una càmera digital com cal, tinc la càmera del telèfon. Senzilla, però millor que res. El que no tenia, fins ara, era la manera de passar aquestes imatges al meu ordinador, que també és una mica vell. Ara sí. Encara que no siguin gran cosa, ni per la càmera ni pel fotògraf, ja puc acompanyar aquest bloc, de tant en tant, amb fotos meves.

Per celebrar-ho, penjo la foto d’aquest riuet, que és una foto molt especial. A la vora d’aquest riu, i d’aquest tram en concret, la vida em va donar un regal en forma de cap de setmana de descans i de somriures molt profunds, just en un moment molt complicat de cansaments i incerteses. Aquí, una tarda de tardor amb esperit juganer va fer creuar-se els meus ulls amb uns altres ulls molt bells. A la vora d’aquest riu, i d’aquest tram en concret, hi vam tornar mig any més tard per donar-li les gràcies a la vida i a la terra pels seus regals. Va ser llavors quan vaig fer aquesta foto. Per tot això, m’agrada i molt que sigui la primera.

Després d’haver gestionat la galipàndria, aparentment, amb èxit, ara el que toca posar-se a gestionar són totes les coses que correspondrà de fer enguany. I, la veritat, ja em sembla molt com qui diu tot just començant.
Tinc la feina, la que haig d’acomplir cada dia (per sort) i que se’m cruspeix una quantitat d’hores gens petita. El que acostuma a passar amb les feines, vaja.
Després hi ha la feinada d’una cosa que jo he triat fer. L’any passat ja va ser una bona feina, però aquest any, que serà el darrer, sembla que el superarà amb escreix. Ho he triat voluntàriament i ho faig de gust, però no sé pas com m’organitzaré, perquè és força exigent.
Evidentment que hi ha la meva vida personal i en penso seguir tenint cura.
I finalment hi ha les coses que m’agraden fer i dedicar-hi algun temps, i que ja no en trobo. Aquest blog se’n ressent, enguany esperava revifar-lo una mica i em temo que seguirà igual d’esmorteït. Hi ha d’altres coses que se’n ressenten més, que no sé on ficar-les, com per exemple un parell d’idees que vaig tenir fa un parell de setmanes, que voldria desenvolupar i que no he trobat ni un minut per posar-m’hi… i mira que no demanen massa. No poder atendre mai aquesta mena d’idees fa que una veueta rondinaire em remugui per dins.
En fi, faré el que pugui, i això passa per definir prioritats, evidentment. De fet, ja estan força triades. Són les que fan la millor perspectiva des del punt de vista que a mi m’interessa, encara que facin el moment actual una mica més complicat del que convindria que fos. Ara és qüestió de sortir-se’n.

Aquesta vegada ha estat una versió diferent, però pel que sembla el protocol sí que és el mateix de sempre. Quan agafo un refredat o, pitjor, una grip, el comportament habitual del virus fa que m’estigui els tres o quatre dies que correspon amb malestar general. Amb la febrada que em deixa al llit mig estabornit, si és el cas. Passats aquests dies, quan ja em trobo millor i faig vida normal, em resta un període final de dos, tres o quatre dies en què persisteix i fins i tot s’accentua la veu de refredat, de tal manera que podria deixar de fer de tenor per exercir de baix. Si no fos perquè hi ha un altre petit element que m’impedeix de cantar gaire, per la seva profusió i per la incomoditat que genera: una mucositat abundant i generosa que permet de liquar en un temps récord qualsevol mocador que se’m posi al davant, acompanyada d’uns esternuts potser no tan freqüents però sí força espectaculars.
En aquest cas, com deia, el virus ha estat diferent. Va començar a manifestar-se com una tos lleugera el cap de setmana. Després va anar creixent i es va fer acompanyar d’un mal a la gola força molest i d’una dificultat per parlar que anava creixent més i més. Fins que dijous al matí ja no tenia veu. Aleshores, i gairebé de sobte, el mal a la gola va desaparèixer i la veu em va tornar en poques hores. I amb la veu, ha arribat el protocol habitual de les grips: ja tinc una bona colla de mocadors xops i els meus esternuts, de tant en tant, interrompen la vida harmoniosa o inharmònica del meu entorn.
Si més no, és una bona senyal: vol dir que el meu malestar ja és a la seva fase final.

Fa setmanes que hi dono voltes. A la feina, quan hom es renta les mans, hi ha dues possibilitats per eixugar-se: la tradicional assecadora d’aire i el rotlle de paper. Gairebé sempre faig servir el paper, però de vegades canvio.

Tanmateix, tinc un dubte. Em pregunto quin dels dos sistemes és més respectuós amb el medi. El paper és una despesa material, que tanmateix després es pot reciclar (no sé si ho fan o no). La màquina gasta electricitat per fer bellugar l’aire i per escalfar-lo. A l’hora de posar les dues opcions en una balança, no sé cap a on es decanta l’equilibri. Si ho sabés, podria adoptar el resultat com a mètode habitual d’eixugar-me…

Ho sap tothom i és profecia: les festes de Nadal són època d’àpats. Però…

- El dia 23, un sopar. Amb previsible extensió nocturna.
- El 24, un altre sopar. Els catalans no celebràvem la nit de Nadal, oi? Els temps canvien.
- El 25 toca dinar. Naturalment!
- Pel 26 hi ha un altre sopar, també amb extensió nocturna previsible. Encara que potser no, perquè…
- El dia 27 hi ha un altra dinar. Aquest cop, amb una bona kilometrada inclosa.

I a més a més, hi ha un dinar pendent d’encaixar que només pot ser el dia 24 o el dia de Sant Esteve al migdia.

Ah, i no penseu pas que després ja no n’hi ha més fins a la nit de cap d’any. I ara. Abans hi haurà com a mínim un altre àpat. Garantit.

Si escric en el bloc amb lletra més grossa aconseguiré no engreixar-me?

Vet aquí que ha passat un any. Quantes i quantes coses han passat en aquest temps. Aleshores, en el començament de tot, gairebé no hi havia res més que incerteses. Després la vida ha estat, efectivament, generosa. Molt generosa.

Més d’una vegada, i més de dues, les circumstàncies m’han obligat a deixar aquest espai mig abandonat, o ben bé tres quarts d’abandonat. La darrera, aquest últim mes en què he hagut d’entregar bona part del meu temps lliure a fer una recopilació de coses. Un balanç d’una part de tot plegat que ha estat molt positiu i que m’emociona.

De fet, ha estat molt positiu el balanç de tot l’any, sense idealitzar, que també hi ha hagut moments difícils. Però en general les coses han anat molt bé, i a més a més m’he trobat molt ben acompanyat. Què més es pot demanar?

Ara vénen unes altres incerteses… la vida, fins ara, ha anat portant el que calia, encara que sovint no ho semblava. Suposo que ho seguirà fent. Tinguem confiança.