Cap a la “A”

Bon dia i bon any!!

Amb l’any nou dóno per tancat el meu periode de reflexió. Resultat: mudança. Diuen que any nou, vida nova, doncs jo enguany començo vida virtual, apropant-me una mica més a la “A” en una nova casa. D’ara endavant em trobareu aquí:

Més a prop de la “A”

I també obro un nou espai on aniré recollint els haikus que vagi publicant i els que ja he anat publicant. És aquest:

La fulla al vent

Moltes gràcies per haver-me visitat tot aquest temps. Una abraçada!

1. Aquest cap de setmana ha estat un dels més feliços de la meva vida. He acabat allò que vaig començar fa quatre anys. Primer semblava tan llunyà que no havia de passar mai. Després, fins i tot va semblar que era un somni que se’m podia escapar de les mans. Vaig escoltar el meu cor i en vaig fer cas. Va ser un encert molt gran, que ha culminat avui de la millor manera que m’hauria pogut imaginar. S’ha tancat el cicle, i ara tinc moltes decisions per prendre. M’hi estic posant. L’apunt anterior anava d’això.
2. Tenia una cosa preparada per a ahir, però novament el servidor s’ha negat a pujar-me la foto a l’apunt. Una altra vegada sense cap motiu aparent, i tot just pocs dies després d’haver recuperat la possibilitat de fer-ho. Aprofitant la situació del punt anterior, que aquesta tardor el bloc ja ha anat a mig gas, que aquesta setmana tinc un petit viatge per feina i que tot seguit vénen les festes de Nadal, obro un període de reflexió d’uns dies sobre el bloc. La darrera pausa en força temps, espero. Ens veiem aviat. Bones festes.

La llum del sol

només arriba a clapes

a la fageda.

Un espai de trobada.
Un espai d’intimitat.
Un espai de mirar endins.
Un espai de creixement.
Un espai on trencar barreres.
Un espai on agafar nova embranzida.
Un espai per riure.
Un espai per plorar.

Un espai interior i un espai físic. Que no són dos espais sinó un sol espai.
L’estic buscant. L’estic preparant.

Vols venir?

Aquests dies, si he estat absent, en part és perquè encara cueja la tardor boja (ja en queda ben poc), però també perquè m’ha deixat de funcionar internet a casa. Ara no sóc a casa, i quan torni no sé si ja funcionarà o si hauré de tornar a trucar al servei i esperar a que m’ho solucioni. La bona notícia és que sembla que el bloc ja em torna a deixar inserir imatges amb normalitat. Tinc ganes de tornar a publicar amb regularitat, espero que ens trobem ben aviat, doncs.

No sóc cap gran lector de la blogosfera (i molt menys comentarista), però els primers dissabtes de mes (més o menys, i potser no sempre) faig un petit recull d’apunts que m’han captivat. Després d’una pausa, heus aquí els d’avui:

Mails per a Hipàtia: Una història europea

garbí24: L’experiència és un grau

A la llum d’un fanalet: Senzillament

L’Almadrava: “La ginqueta”, de Pino Piras

No entenia que als dinars amb aquell japonès es taquessin totes les camises fins que va saber-ne el nom: Takamaka.

Quan era petit fèiem les trobades familiars en un lloc una mica apartat. A la vora d’aquell restaurant, en un prat, els cosins sempre hi passàvem una estona jugant, sovint a jocs de pilota. En un dels cantons el prat acabava en un tall bastant sec, i quan la pilota s’escapava per allà s’hi havia de baixar a poc a poc o bé fer una volta important, cosa que volia dir una interrupció una mica llarga del joc. En una d’aquestes en què la pilota se’ns feia fonedissa pel cartell, un cosí meu va cridar-li a la cosina que la perseguia:

- LLENÇA-T’HI!!!

L’acudit va tenir èxit i el repetíem força sovint, i encara avui és una expressió memorable que ens provoca un a tots un somriure.

Avui recordo aquells moments tan bonics perquè allò que el cosí va dir tan espontàniament ara em vindria la mar de bé. És hora de llençar-m’hi. Necessito sentir aquella veu dins meu, tot sovint, gairebé constantment, recordant-me que és l’hora de fer-ho. De llençar-m’hi.

-LLENÇA-T’HI!!!

Castanyer antic.

Papallones llaçades

i mil mosquits.

De bon matí,

immensa lluna plena.

Cel de gavines.