Cap a la “A”

Silenciós, el pas dels dies
m’ha forçat a abandonar la llar on vaig néixer.

Desitgen els freds esvair
el meu somni d’ingravidesa.
Jo em resisteixo a morir.
Jo vull seguir sent etèria.

Els lligams, no hi ha remei, es trenquen,
no hi ha passat que perduri
més del que li pertoca,
ni hi ha futur que s’anticipi
i arribi abans de la seva hora.

És tardor, i la branca em deixa anar
a cercar nous camins, a esbrinar altres viaranys
que haurien de ser a terra, però jo no vull,
que la meva ingravidesa és el meu tarannà
i el meu somni viure en l’aire
ni que sigui un temps més.

La teranyina i jo
som dos que no volem caure,
la pedra vol anar cap avall
i nosaltres romandre enlaire.

Fins que el vent de l’hivern, tossut,
posi el segell del meu destí,
restaré, fràgil estàtua, entre l’aire i el mur
penjada, de tots els fils, sobre el més fi.

P.D. Aquest poema ve d’una proposta de la Xantalam.