Turbulències
dimecres, 17 febrer, 2010 per gripaublau
Ai, el nostre paisatge nocturn… Sí, fill meu, allò que veiem és verament un reflex de la nostra ànima. Quan era jove com tu, el veia ben bé així, el nostre cel, com una batalla d’estrelles que lluitaven en grans remolins mirant de devorar-se les unes a les altres. I les nostres arbres estimats els veia com a llengües de foc que volien elevar-se cap al cel per unir-se a la flamarada estel·lar. Sí, així és ben bé com ho veia, i així és com ho vaig pintar: vaig convertir aquest poblet nostre tan pacífic i deixat de la mà de Déu, que no sortirà mai ni a les escorrialles d’un telenotícies, en un monstre ple de turbulències. Què en podia saber, de la vida, en aquell temps! Era ben poca cosa més que una criatura. Sí, noi, de joves en fem tots un munt, de bajanades! No t’has de preocupar perquè el teu relat t’hagi sortit tan tètric, fill, evidentment que no t’ho censuraré, com pots veure no m’és gens complicat d’entendre’t, perquè jo he passat per coses similars. Tu vés fent allò que et surti de dins, que la vida ja t’anirà conduint cap allà on toqui…
___________________________________________________________________________________
Això ve de Relats conjunts!
Bon relat i molt ben escrit!
la vida és un cavall desbocat; només hem de procurar no caure ni prendre mal
La vida ens va ensenyant coses i quant la tenim apresa ja no la podem gaudir. Es per això que ho hem de fer a cada moment
Està bé no perdre la capacitat d’entendre l’altre…Les mirades poden ser distintes per un mateix cel.
Bon relat!
una lliçó de vida…dues visions..un cel molt maco el relat! m’ha agradat!
Un bon consell d’un pare per un fill. La vida ja ens guiarà, no sempre podrem imposar el que vulguem. Bon relat, i molt ben escrit.
Després de llegir-te (a part de la història implícita entre un avi i el seu nét, o un pare i el seu fill) m’has fet pensar en que, no hi ha dubte, les aparences enganyen. Un poblet aparentment tan tranquil i solitari… podria ben bé esdevenir en un malson.
I el consell últim: “Tu vés fent allò que et surti de dins, que la vida ja t’anirà conduint cap allà on toqui…” és una gran troballa.
Fins a la propera, M. Pilar Martínez
http://des-de-dalt-del-turo.bloc.cat
Bona idea i ben explicada al relat, m’ha agradat aquest enfoc. Segur que amb el temps va canviant la percepció del cel.
molt bon relat!
Les mirades tant diferents com la pròpia nit…