És veritat que l’estructura del llibre d’en Daniel Glattauer ajuda a avançar de pressa: un home i una dona es coneixen per un missatge de correu electrònic enviat a una adreça equivocada, i comencen a intercanviar missatges. Poc a poc, la relació va prenent intensitat i la correspondència es va fent cada vegada més important per a tots dos. Es trobaran de debò algun dia?

Nosaltres, els lectors, no tenim cap altra informació que la que ens donen els missatges intercanviats, ja que és la cadena de missatges el que conforma la novel·la. És això el que la fa tan senzilla de llegir, li dóna un toc modern, proper, i aborda d’una manera molt eficaç un tema recent com és el de les noves maneres de relacionar-se entre humans que han arribat amb els mitjans digitals.

Una lectura perfecta, per exemple, per omplir una tarda buida, perquè es llegeix sense dificultats d’una tirada, no cansa.

• Ha resistit tres mudances, una d’elles canviant de ciutat i tot.
• Ha començat completament de zero unes quantes vegades.
• També ha canviat força vegades la seva manera de treballar i la seva manera de comunicar-se.

Ara, el pobre, sembla que en comença a estar cansat. Ja fa temps que es queixa, i cada cop ho fa més sovint i de mals més variats. El seu metge de capçalera el té a la consulta cada dos per tres. Tot sembla indicar que no li queda gaire temps de viure, pobrissó. No en queda altra que anar pensant en el comiat.

Per sort, ara té un acompanyant, un portàtil minúscul que pot fer perfectament el fet per la majoria de les tasques. Que ja està pensant en el moment d’endollar-se a la pantalla del seu germà gran, quan el faci servir per casa. Que té totes les funcions necessàries i les fa amb la mateixa eficàcia o potser més, tret d’una, la lectura i gravació de discs. Una funció que ja no faig servir massa, però que encara és necessària.

Amb aquest comiat tan proper, em pregunto sovint si hauria de tenir successor. Hi ha una part sentimental que diu que sí. Però he decidit que, de moment, no. En part per una qüestió econòmica. És una despesa gran en un moment massa adient i que es pot evitar: el portàtil sempre es pot adaptar a la situació amb un lector-gravador extern. Però també per una qüestió pràctica. Cal un aparell d’aquesta mena a casa, ara mateix? ¿Durant quan de temps? Els ordinadors estan canviant i en molt poc temps, amb les tauletes, les pantalles tàctils i totes aquestes coses, em puc trobar que el tipus d’aparell que he fet servir sempre se’m torna una relíquia en massa poc temps. Tenint el que em cal per funcionar, penso que és millor esperar a trobar un aparell que em convenci i que necessiti més i no pas posar-me a fer una inversió tan important a la babalà.

Apa, un dia més, en veu alta que no interessen a ningú. Potser ho hauria de posar com a categoria.

Els camins coneguts i acceptats sovint sembla que siguin tots els que es poden transitar. Però no. De vegades, massa vegades, limiten o fins i tot impedeixen la veritable ruta que hom necessita. Aleshores cal balancejar-se, provar nous moviments, moviments ondulants, oscil·lacions inesperades que poden servir per trencar la quadrícula i obrir vies noves. La sinuositat estova poc a poc els murs que empresonen, i quan estan prou madurs cauen pel seu propi pes.

Escolta el teu cor, deixa que et vagi ensenyant els seus moviments ondulants, els que li són propis. I dóna’ls-hi espai per viure i bons aliments. Ben segur que acabaran obrint noves vies, més felices, a la teva vida.

__________________________

Una altra variació del text que vaig publicar com un divertiment inspirat en el llibre (genial) d’en Joan-Lluís Lluís. L’he reescrit mirant de fer una cosa coherent sense posar-hi ni un sol signe de puntuació (ni punts ni comes ni accents ni apòstrofs ni guinets ni signes d’exclamació ni res).  Us convido a fer la vostra versió i publicar-la al vostre bloc o a suggerir-me algun tipus de variació. Per qualsevol de les dues coses, m’ho podeu fer saber a gripaublau68@gmail.com

La llista de variacions completa aquí.

La història d’un patriarca gens refinat i amarat d’una estructura social arrelada de generacions fins molt més enllà d’on arriba la memòria, i de la seva filla que en una terra llunyana acabarà trencant aquest ordre familiar ancestral , és apassionant. Ens posa a la vora, ensenyant-nos-els des de dins, unes mentalitats i uns comportaments que sovint ens costen molt d’entendre, perquè ens resulten aliens, tot i que potser no són tan llunyans com ens pugui semblar. Impressiona la percepció, no sé si real o no, de que hi ha moltíssim material autobiogràfic en el llibre, reforçada per la narració que fa la filla en primera persona ja des del naixement del seu pare, molt abans d’entrar en escena ella cap a la meitat de la novel·la. Impressiona perquè hi apareixen situacions molt fortes que no és habitual que surtin dels àmbits de la intimitat. L’única cosa que no m’acaba de fer el pes és la repetició abundant dels circumloquis “ciutat capital de comarca” i “ciutat capital de provícia” per referir-se a Vic i a Barcelona.

Un llibre molt elogiat per la crítica i premiat que per a mi ha estat a l’alçada de les expectatives.

No sé si era algú que va saltar massa alt o algú que va volar massa baix.

Normalment, no sempre, els músics que pugen als vagons dels trens acostumen a ser d’una qualitat, diguem-ne, poc agraciada. O pitjor que això. Toquen un instrument d’una manera bastant regular, i quan posen en funcionament la seva veu, fa pena sentir-la, gairebé esglai, de vegades fins i tot fa venir ganes d’interrompre el viatge bruscament saltant per la finestra del desig irrefrenable que hom té d’esfumar-se d’aquell vagó. Aleshores, quan acaben (per fi) demanen uns calerons com a contribució a la música, així en abstracte, no pas com una contribució al músic. Potser perquè saben que no han fet gran cosa per merèixer-la, i que qui els hi donin ho hauran guanyat més per misericòrdia que no pas per mèrits. Que d’acord, si la gent vol fer-ho em sembla perfecte. Però si ens atenem a qüestions purament musicals, alguns artistes d’aquests enlloc de passar la gorra després de l’actuació haurien de repartir monedes entre el passatge, per allò de les molèsties.

Una hora i milers de bots més tard, es va aturar davant d’una petita cabana. Agafà la Marta com un farcell, va entrar a dins, la va desencadenar i li va dir:

- Des d’avui això és casa teva, i ja no en sortiràs mai més. Jo visc de les collites dels boletaires esgarriats, i feia temps que estava buscant una cuinera. D’ara endavant em faràs els plats més exquisits amb el que jo et vagi portant. Podries començar fent-me el sopar d’avui, però estàs molt cansada i acabes d’arribar, ja t’hi posaràs demà. Ara vés a descansar una mica, t’ensenyaré la teva cambra. Assegut a fora, hi havia un animal força estrany. Tenia la silueta d’un gos, però la forma del seu cap i les seves punxegudes feien pensar més aviat en un ase.

Rebentada i desorientada, la Marta es va trobar sense capacitat de resposta i, veient que era el capvespre, va decidir quedar-se a passar la nit al racó que li oferien. Però de cap manera pensava quedar-s’hi, l’endemà trobaria la manera de fugir i ho faria tant bon punt en tingués l’ocasió. L’esgotament la va fer adormir-se ben aviat, però a mitjanit es va despertar i ja va començar a fer plans. No sabia on era el seu captor  i va pensar en sortir de casa en aquell mateix moment. Va obrir la finestra i va mirar enfora. Era prou amunt com perquè saltar fos una mica massa arriscat. No s’hi veia gaire lluny, tot i que hi havia força llum de lluna: el bosc era massa a la vora.

(continuarà)